El TEA als mitjans

2018-04-09

Aquest any, amb notiu de la celebració del Dia Mundial de conscienciació de l'Autisme, hem estat notícia local divesses vegades. Estem molt contents ja que, tot i que és només el segon any que es celebra a la ciutat, cada vegada té més repercusió. Us passem els enllaços:







2017-11-26

Ens truquen per parlar del TEA
Clicant sobre la imatge, pots obrir l'arxiu en pdf


2017-03-27

El TEA és notícia a Sant Cugat!










2017-03-01

Activitat enmarcada dins els actes amb motiu de la celebració del Día Mundial per la conscienciació de l'Autisme.

Hi esteu convidats, us hi esperem!



 



2017-02-21

El passat dia 18, amb motiu de la celebració del Día Internacional de la Síndrome d'Asperger, al portal de notícies Cuatro van publicar un article molt interessant. Us recomanem especialment el visionat del vídeo.




2017-02-16





2016-12-03

Avui és el DIA MUNDIAL DE LES PERSONES AMB DISCAPACITATS.




2016-11-17

(Notícia publicada a la web del Parlament)

17 de novembre de 2016



Notícies
Envia-ho
La presidenta rep l'associació Aprenem, dedicada a la inclusió de persones amb autisme
Dilluns, 7 de març de 2016. Palau del Parlament


Audiència amb l'associació Aprenem
Parlament de Catalunya. 2016

Carme Forcadell ha rebut aquest matí en audiència una representació de l'associació Aprenem integrada per la presidenta, Emma Leach, la directora, Lídia Garcia, i el membre Héctor Ruiz, que li han explicat els objectius de l'entitat, nascuda el 2006 per iniciativa d'un grup de famílies "per defensar els drets dels seus fills de rebre una atenció adequada a la seva especificitat". La presidenta ha mostrat el seu suport a l'associació.
Els representants han explicat que l'entitat, formada per 350 famílies, lluita perquè es destinin més recursos al tractament de l'autisme i per, a llarg termini, sensibilitzar la societat amb relació a aquest trastorn.


2016-11-07

Entrevista a Miguel Gallardo publicada al dirari "ara"


















ARTS ESCÈNIQUES

"Els pares de nens autistes no som superherois"

El dibuixant Miguel Gallardo va convertir la seva filla María en un personatge de còmic a 'María y yo'. L'hem reunit amb Pol López, l’actor que cada vespre es posa en la pell del Christopher, el jove amb la síndrome d’Asperger que protagonitza 'El curiós incident del gos a mitjanit'







































El dibuixant Miguel Gallardo (Lleida, 1955) va convertir la seva filla María en un personatge de còmic a María y yo (Premi Nacional 2008). El tractament planer de l’autisme, amb humor i lluny dels tòpics, va tenir tanta repercussió que el va convertir en un referent en la divulgació d’un trastorn que afecta una de cada cent persones. Per això l’hem reunit amb Pol López (Barcelona, 1984), l’actor que cada vespre es posa en la pell del Christopher, el jove amb la síndrome d’Asperger que protagonitza El curiós incident del gos a mitjanit. Ha sigut un dels èxits teatrals de les últimes temporades. El Poliorama reposa per tercera vegada l’adaptació del bestseller de Mark Haddon sota la direcció de Julio Manrique.
EMPATITZAR AMB L’AUTISME
Miguel Gallardo: L’autisme no és una malaltia, és una condició o un trastorn. I és molt desconegut. Per això serveixen les obres com El curiós incident... María y yo, que són més útils per divulgar l’autisme que un manual mèdic. L’humor és la manera de fer que la gent empatitzi amb la María al documental ( María y yo, Félix Fernández de Castro, 2010). Quan la gent riu amb ella i del que fa, hi connecten, com passa amb el Christopher. La compassió i la pena duren molt poc. A partir de la pel·lícula la María es va convertir en una mena de pop star i la gent es fa selfies amb ella. Ella es porta com es porta, els pessiga o els crida, però ja és com si la coneguessin.
Pol López: Les persones que han vingut a veure l’obra i el tema els afecta ens han dit que s’hi reconeixen i creuen que és útil, i a més s’ho passen bé. El millor que et poden dir és que han tingut dubtes de si sóc autista.
Gallardo: Vas dir que sí de seguida?
López: Totalment.
Gallardo: Que kamikaze! Perquè l’autisme és difícil de comprendre. La María pot parlar, però no és el mateix que comunicar-se. Quan la vam tenir jo potser havia vist Rain man i para de comptar. Ara els autistes estem de moda. Estem en moltes sèries: The Big Bang theoryBones, la sueco-danesa El pont... Està creixent molt i hi ha més recursos abocats en aquest camp. De cada 100 persones, una és autista. Als Estats Units la ràtio és una de cada 85, i a Silicon Valley, una de cada 65. Els friquis obcecats amb la informàtica i amb zero relacions socials estan fregant l’autisme. De fet, l’empresa americana ha descobert que els autistes d’alt rendiment són uns grans treballadors: no es desconcentren i no s’avorreixen.
EL CAMÍ FINS AL DIAGNÒSTIC
Gallardo: És un procés incert. La María no va estar diagnosticada fins als 8 anys i entremig vam tenir tota classe de diagnòstics: trastorns del desenvolupament, discapacitat intel·lectual... És difícil. És un trastorn molt fill de puta perquè els nens tenen un desenvolupament normal fins als dos anys i llavors s’aturen i retrocedeixen. Això per als pares és devastador. No va ser el cas de la María, que des del principi presentava un trets evidents. Llegint un llibre de Lorna Wing, una de les grans expertes en autisme, la seva mare va veure tot el que feia la María. Per a nosaltres el diagnòstic va ser: “Teníem raó, ja era hora”. És una batalla entre les institucions, els metges i els pares. Ells no volen etiquetar, però a tu si no t’etiqueten el fill no saps què has de fer. Després passes pel mateix que els pares amb un fill amb discapacitat: negació, cabreig, culpa, recerca d’informació, de remeis, un procés de dol per la pèrdua del fill que esperaves i l’acceptació.
VIURE AMB LA CULPA
El pare d’ El curiós incident del gos a mitjanit té cura del noi tot sol des de fa dos anys. Li ha explicat al Christopher que la mare ha mort. Però en la investigació estil Sherlock Holmes que du a terme el noi per descobrir l’assassí del gos dels veïns, descobrirà secrets familiars.
Gallardo: Els pares dels nens autistes no som superherois, fem el que podem, com els de l’obra. La figura de la mare coratge és molt perillosa, perquè tota la culpa et cau a sobre i sembla que no fas mai prou.
López: La gràcia és comprendre la dificultat: els pares se separen, no poden amb ell i al final no se salva el que es compromet més sinó que no se salva ningú, ni el Christopher.
Gallardo: Quan vaig entrar en el món de la discapacitat pensava: “Aquí tothom deu ser fantàstic, tothom és bo”. Res! Com a tot arreu, hi ha gent vulgar i mediocre.
López: Quan et sento parlar, però, sí que veig en tu un aprenentatge molt potent a nivell vital i filosòfic. Potser no és heroic, perquè et ve donat, però els que no ho hem viscut hi donem una dimensió...
Gallardo: La gent et diu: “Jo no sé què faria si fos tu”. Bé, jo tampoc. Potser series més heroi que jo. Prefereixen pensar que és una missió divina que t’ha tocat a tu, gràcies.
López: La culpa amb què has de viure deu ser una de les coses més dures.
Gallardo: La mare de la María deia que la primera sensació que va tenir és: “Què he fet malament? Per què em toca a mi entre milions de persones? Per què?”
LA REACCIÓ DE LA SOCIETAT
Hi ha certs mites al voltant de les persones que tenen la síndrome d’Asperger, perquè n’han sobresortit alguns genis (la hipotètica llista va d’Alan Turing a Hitler, passant per Albert Einstein o Bill Gates). És cert que tenen un interès desmesurat pels temes que els apassionen. El Christopher d’ El curiós incident... no comprèn les metàfores i els acudits, però coneix les capitals de tots els països del món, els nombres primers fins al 7.507 i la teoria de la relativitat.
Gallardo: Asperger no vol dir ser un geni. Si et pots oblidar de dutxar-te! La societat etiqueta la gent en grans grups: bombers, futbolistes, autistes... Però en aquest món el ventall és molt ampli. Hi ha des de gent que està mimetitzada amb la vida, que treballa en un banc, està casada i té fills Asperger, fins a persones que han d’estar en institucions tota la vida. Com els distingeixes? De cara a la societat és un problema. Si vas amb cadira de rodes, et tenen ubicat. Si no, és complicat, perquè no saben com et poden ajudar, ni si el teu fill és un malcriat o li passa alguna cosa. Em segueixen costant molt les mirades de la gent. A la María li importen tres raves. És com anar amb una punky tota l’estona. A vegades cansa i a vegades és molt divertit, perquè enfrontes la societat amb algú que està tota l’estona donant cops.
TRETS INVISIBLES I VISIBLES
El personatge de López odia que el toquin i que els diferents aliments d’un plat estiguin en contacte. Si el Christopher veu, de camí a l’escola, tres, quatre o cinc cotxes vermells, serà un bon dia. En canvi, si en veu quatre de grocs, no esmorzarà ni parlarà amb ningú.
Gallardo: Això no són capritxos. Això dels cotxes és com el transtorn obsessiu compulsiu: necessites fer una sèrie de rituals perquè la teva vida tingui sentit. És igual. La María té estereotípies [moviments compulsius dels braços] i hi ha gent que els hi vol treure, oblidant que això és un sistema d’autoregulació per treure’s angoixa i autoestimular-se. Hi ha una sèrie de coses que són tòpiques, però n’hi ha d’altres que formen un retrat de l’autisme. Un dels trets és no mirar els ulls, l’obsessió per certes coses i ajustar-se molt a rutines. La majoria no són visibles, són sistemes de defensa molt rígids.
López: El Christopher té una obsessió amb el rellotge i el temps. I amb els nombres primers. Amb els colors: detesta el groc i el marró.
Gallardo: I la literalitat.
López: No entén la ironia i les mentides pietoses, i no pot llegir les expressions de les cares. Hi ha una part interessant al llibre que són les emoticones clàssiques: a ell li costa reconèixer els signes que nosaltres entenem, entén la literalitat del signe. L’absurd que genera és divertit. Fa molta gràcia quan un policia li diu que la mort del gos ha sigut un accident i ell sap que no. Et pot treure de polleguera.
Gallardo: La María estava un dia a les Canàries, amb l’iPad, perquè li agrada molt la música i fa sessions de DJ, i el seu avi li diu: “ Me voy con la música a otra parte ”. Va muntar un sidral!
López: Quan havia de construir el personatge del Christopher pensava: què faré? No puc riure, no em puc emocionar.... Així que vaig intentar no pensar que és autista sinó atacar la persona. I la contenció emocional fa que surtin soles coses aleatòries, pròpies, els tics i els trets característics del personatge, sense pensar en categories. Són persones hipersensibles, així que potser mirar als ulls els sembla molt violent.
Gallardo: És que l’important és la persona, no l’autisme. La María té autisme però també té el seu caràcter, i cadascú és diferent. Esclar que tenen sentiments i empatia, el problema és la comunicació i la gestió de les emocions, perquè estan totes barrejades. La María pot riure i tot seguit plorar. Per a la majoria de gent, empatitzar és que t’agafin i t’abracin. Però hi ha moltes maneres de fer-ho. En unes vacances, una nit que érem al llit tots dos, em va dir: “Tu i jo”. Per a mi, això és la millor declaració d’amor que em poden fer a la vida.

2016-10-22

Participació a la Festa dels Súpers

Avui, sota el paraigües de Fundació Congost Autisme, ens hem agrupat tot un plegat d'associacions TEA de Catalunya en un dels estantds d'aquest gran esdeveniment infantil.

Ha estat la primera acció conjunta de moltes més que de ben segur que vindran. Estem fent xarxa per tal de sumar esforços davant les administracions i millorar la qualitat de vida dels nostres infants i joves en tots els àmbits: educació, lleure, sanitat...

L'activitat que hem fet per donar a conèixer l'autisme ha estat el joc dels "10' x l'Autisme". Està tenint molt èxit entre les entitats de lleure de la nostra ciutat i també va funcionar molt bé amb les persones que van participar a la Festa Major en el Racó Infantil.

Durant tot el dia han fet el joc més de 150 persones. Els adults, arrossegats pels infants, entraven molt bé en el joc. Fins i tot un grup de voluntaris de una altra carpa han passat per jugar amb nosaltres.

Si demà teniu pensat d'anar a la Festa dels Súpers, no dubteu a passar a visitar-nos. Passareu una bona estona i sortireu entenent millor a les persones amb autisme.

Sota la foto de l'estand podeu veure les entitats que ens hem començat a agrupar per fer aquesta Xarxa TEA de Catalunya.






2016-10-12

Entrevista publicada a Social.cat. Molt recomanable la seva lectura. La podeu llegir sencera aquí mateix i/o anar a l'enllaç i marcar les 5 estrelles que es mereix.

ENTREVISTES

‘Tots hauríem de ser Asperger’

Consol Ibáñez Directora de la Fundació Friends, impulsada per la Carme Canals, Premi Solidari 2016 de la ONCE



Judit Domènech Sociats
Dijous, 6 d'octubre de 2016, a les 18:45 h




Quan preguntem a la Consol Ibáñez, directora de la Fundació Friends, quines són les característiques que fan especial la Carme Canals, només li surten paraules boniques: és genial, és fantàstica, és una persona accessible, és humil, sempre es preocupa pels altres i sobretot, és una dona lluitadora. Aquests mateixos adjectius són els que han fet que la Carme, presidenta de la fundació, rebi avui el Premi Solidari 2016 de la ONCE a la categoria ‘Persona Física’.
 



Els Premis Solidaris de la ONCE es concedeixen a totes aquelles persones, entitats, empreses i institucions que han destacat per la seva sensibilitat social, la seva llarga trajectòria i per la seva dedicació en pro dels drets socials dels més desafavorits. La Carme Canals fa 12 anys va crear la Fundació Friends, un espai de trobada, aprenentatge i recolzament de les persones -des de joves fins a adultes- amb Síndrome d’Apserger.

Fa quatre anys, però, la Carme va ser diagnosticada d’esclerosi lateral amitròfica (ELA) i tot i que ara la seva malaltia ja es troba en una fase força avançada, encara segueix al capdavant de la fundació. La Consol Ibáñez, directora i membre de la fundació, ha explicat al Social.cat
d’una manera molt concreta la tasca de la Carme i el projecte que ella ha creat.

Com neix la Fundació Friends?

Neix de l’empenta i l’emprenedoria de la Carme Canals. Quan el seu fill era més petit, va ser diagnosticat d’un Trastorn d’Espectre Autista, concretament d’Asperger. Fins aleshores, a Barcelona no hi havia cap associació per a persones amb trastorn del neurodesenvolupament. Les poques que hi havia es dedicaven exclusivament a infants, però per a adolescents i adults ho hi havia res. Així doncs, la Carme ho va iniciar i el primer que va fer va ser muntar un casal, un grup de lleure, perquè fos un punt de trobada dels joves amb Asperger i poguessin començar a fer amics.  A partir d’aquí, segons les necessitats de les famílies s’han anat creant més projectes.

Jo, per exemple, vaig venir a la fundació perquè el meu fill és Asperger i no volia sortir de casa. Recordo que la Carme em va demanar: "què li agrada al teu fill?" Jo li vaig respondre que només li agradava jugar a la PlayStation, i ella va organitzar un campionat de PlayStation. La veritat és que la Carme ens ha fet un regal, li estem molt agraïts.

Quins àmbits abordeu des de la fundació?

A la Fundació hem seguit els passos lògics. Primer ens hem ocupat del lleure, després de l'educació, la feina i finalment l'habitatge. Tenim un projecte educatiu d'acompanyament, per exemple, que està funcionant de meravella. Els joves es matriculen a l'Institut Obert de Catalunya però venen a estudiar a les aules de la fundació, on hi ha psicòlegs especialistes en Asperger i fan classe amb grups reduïts. Ara, tenim 53 alumnes i els seus resultats són espectaculars. Una vegada els has donat l'entorn i el suport que necessiten, poden fer moltíssimes coses.

Pel que fa a l'àmbit laboral, tenim una botiga de roba i complements on hi treballen 8 persones amb Asperger. L’objectiu és que estiguin de cara al públic i se’ls dóna tot el suport del món perquè aquestes dificultats que tenen poc a poc les vagin treballant per millorar-les. D'altra banda, també tenim un projecte amb el Monestir de Sant Cugat, on dues persones de la Fundació fan visites guiades els diumenges.

I això no és tot, tenim un altre projecte que és una assessoria. Les persones amb Asperger tenen molta capacitat pel detall i l'entorn informàtic en general el dominen. Al final, la comptabilitat no deixa de ser una cosa molt rígida, números. Així doncs hem muntat una assessoria i portem la comptabilitat i les nòmines d'altres empreses, normalment també del tercer sector.

En definitiva, molts projectes i molt diferents...

Sí, aquestes persones són totalment diferents les unes de les altres, per la qual cosa hem de ser molt flexibles i no crear una feina per tots igual, sinó que hem d'anar a buscar feines que puguin arribar a tots. Hi ha moltes coses a fer, moltes, moltes, moltes. Ens van arribant necessitats de les famílies i el què volem és donar resposta a totes. A més, els nostres nois són molt invisibles. Ningú els coneix, estan maltractats i els hi hem de donar tot el suport. Són moltes les àrees que s'han de treballar i són moltes a les que no arribem encara. Però aquí estem!

A què falta donar resposta?

A nivell de salut, per exemple, hi ha un gran desconeixement. Com també a nivell escolar o a nivell laboral. L'Asperger més famós de Barcelona és Gaudí, i aquest podria ser un bon referent per donar a conèixer que aquestes persones poden fer molt, poden fer de tot. Només necessiten que els comprenguem. Hi ha un gran estigma entorn d'aquest col·lectiu... La majoria d'ells no passen de la primera entrevista de feina o bé no els lloguen pisos.

Quantes persones ateneu des de la Fundació?

En total arribem a 400 famílies i 120 usuaris directes. En alguns casos el fill no vol venir però vénen les famílies. Cada setmana arriben a la fundació entre 7 o 8 famílies noves. De fet, es considera que un 1% de la població del món és Asperger. Això vol dir que a Barcelona hi ha unes 15.000 persones i a Catalunya 70.000, i jo crec que el 80% no està diagnosticat. Són persones increïblement maques, bones, però que moltes vegades estan soles i aïllades perquè són considerats "els raros". Un noi un dia em va dir: "tu saps el què és estar en una escola amb 300 alumnes i sentir-me sol?". L'Asperger és una discapacitat social, encara que aquest concepte no està reconegut enlloc.

Precisament perquè no afecta les seves capacitats, sinó la relació amb l'entorn...

Exacte. Ells diuen que passen molta por i molta ansietat. Per això la majoria no volen sortir de casa. Allà ho tenen tot controlat i ho dominen. Surten al carrer i no és així. Els que no tenim la Síndrome d'Asperger diem una cosa i en fem una altra. L'altre dia una noia em deia: "sou tots com ovelles, la meva mare la que més, que es troba una veïna que no l'aguanta i li segueix la conversa i li fa dos petons!". Això ells no ho poden entendre.

Som una societat inclusiva?

No ho som. Ells se senten totalment rebutjats per part de la societat i els persegueix l'estigma constantment. Com a comunitat, els hem de donar suport. Necessiten que els entenguem, sobretot a nivell de llenguatge. Són ciutadans genials i igualment productius, vàlids i necessaris per la societat. I diré més: crec que tots hauríem de ser Asperger. Tots. Els Asperger no entenen la ironia, la hipocresia, i per tant no entenen la mentida. Són molt normatius, són incapaços de creuar un semàfor en vermell. Si no poden travessar un semàfor en vermell, creus que serien corruptes? Una societat amb Asperger és una societat en pau, pacífica, una societat honrada, honesta. Tots hauríem de ser Asperger. Transparència total, fantàstic.




2016-07-15


El Dia Mundial de la Salut Mental Lleida 2016 ja té lema!


"Prevenció, la clau de l'equilibri"

DISSABTE 8 OCTUBRE, SEU VELLA LLEIDA
L'any passat a Valls vam demanar dignitat en salut mental.
Fa dos a Igualada construir una nova salut mental.
I així, en cada celebració del Dia Mundial de la Salut Mental posem el focus en un aspecte clau per millorar la nostra salut mental.

Dissabte 8 d'octubre a la Seu Vella de Lleida tindrem un lema, "Prevenció, la clau de l'equilibri", i un desig: que ens acompanyis.

Des de Salut Mental Catalunya i Salut Mental Ponent us animem a que us reserveu la data i compartiu aquest correu amb els vostres contactes.

Us esperem a Lleida per ser quantes més persones millor i demanar entre totes i tots més prevenció en salut mental.

Gràcies!



2016-06-21

Nota de premsa de la Federació de Salut Mental de Catalunya


Sense pressupostos no podem avançar

El sector de la salut mental lamenta que el Parlament no hagi arribat a un acord per aprovar els pressupostos.

La situació posa en perill l‘atenció a les persones més vulnerables que es fa des de les entitats que treballen amb aquest grup de població i eixampla l’escletxa de la desigualtat.


Barcelona, 21 de juny de 2016. El sector de la salut mental lamenta que els Grups parlamentaris no hagin estat capaços d’arribar a un acord per aprovar el Projecte de Llei de Pressupostos de la Generalitat per al 2016.

Davant de la situació d’emergència social que viu el país i de la persistència d’una conjuntura econòmica desfavorable que ha agreujat la situació de vulnerabilitat de les persones amb especials dificultats, entre elles, les persones amb trastorn mental, el sector considera que aquesta manca de consens eixampla l’escletxa de la desigualtat i causa més perjudicis en la igualtat de drets i oportunitats d’aquest grup de població.

El sector de la salut mental alerta dels riscos de mantenir un any més uns pressupostos que no reverteixen l’efecte acumulat de les retallades i on la inversió en polítiques socials segueix estant per sota de les necessitats reals de la ciutadania. Per això, insta els agents a treballar conjuntament per construir un país més social i just, que permeti a les entitats impulsar polítiques més ambicioses i estables a través de la concertació de polítiques públiques.


2016-06-18

SMC insta el Govern a treballar la salut mental des d’un abordatge transversal

comisalut

Salut Mental Catalunya (SMC) va comparèixer ahir davant la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya per donar a conèixer quines accions està duent a terme per a la defensa de la salut mental i la promoció de la inclusió de les persones amb trastorn mental en tots els àmbits de la seva vida.
Els tres eixos que van vertebrar el discurs dels representats de SMC que van comparèixer, d’una banda el president de la Federació SMC, Israel Molinero i de l’altra, la secretària d’AMMEINA SMC, Nuria Martínez, van estar:
  • la defensa d’un abordatge global de la salut mental,
  • la urgència de treballar de valent per un sector que sempre ha estat el vagó de cua en les polítiques públiques
  • i la defensa d’un model que posi la persona en el centre.
Molinero va ser el primer en parlar i posar el Pla Integral de Salut Mental i Addicions des d’una doble vessant, positiva i negativa, és a dir com una evidència del fet que el treball interdisciplinari és que s’ha de promoure pel tractament de la salut mental, però de l’altra lamentant la manca de dotació econòmica d’aquest Pla i sobretot, la falta de concreció i de posada en marxa a la pràctica. “Era una gran oportunitat i s’ha fet un treball molt profitós perquè ens hem coordinat entre els diferents departaments, però no hem desenvolupat accions concretes”, afirmava Molinero.
Per la seva banda, la secretària d’AMMFEINA arrencava la seva intervenció lamentant que l’Administració no hagi entès encara que les persones amb trastorn mental són persones que tenen necessitats diverses i que, per tant, no se les pot fragmentar en diferents departaments o conselleries. En aquesta línia, va voler destacar com un fet significatiu que només la Comissió de Salut hagués sol·licitat la compareixença d’SMC. “El treball també és salut, la salut també és treball”, va dir.
Un problema social
En la mitja hora que va durar la compareixença inicial, prèvia al torn de paraules, els representants de SMC van situar els diputats en la situació actual de la salut mental i els van urgir a actuar urgentment per pal·liar una situació que per la seva incidència ja és un problema de salut de primer ordre a nivell mundial. “La salut mental no és un problema personal, sinó social, de gran abast i que va en augment”, reflexionava Molinero. “Cal treballar de manera seriosa des de la prevenció i des de l’acció directa”, apuntava Martínez, en la mateixa línia.
Els dos compareixents van estar acompanyats per la directora de la Federació, Marta Poll i pel coordinador d’AMMFEINA, Leandro Tacons, que van fer èmfasi en aquesta necessitat d’actuar d’urgència.
Algunes de les idees destacades durant les intervencions van ser:
  • Dins dels serveis trobem espais de suport a les famílies, trobem moltes mostres d’informació, de pocs canals de participació i d’acompanyament a les famílies.
  • Cal un abordatge transversal. Tenim un pla integral, una eina fonamenta, una gran oportunidad de fer realitat l’abordatge transversal. Des del parlament es va fer un que deixava clar que era cabdal.
  • El Pla Integral ha treballat i ha estat profitós perquè ha permès treballar de manera coordinada entre difernts departaments, però hem desenvolupat poques accions concretes. Cal donar impuls molt més important.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada